Skip to content

Les series: Un retrat de la realitat

Març 9, 2010

No hi ha res que ens expliqui més sobre la nostra vida com les sèries de televisió. Les sèries ens fan riure, ens fan plorar i fins i tot ens fan pensar.

Durant els darrers anys hem passat de veure una sèrie per dia, quasi sempre la mateixa, a veure milers de sèries en un mateix dia. La producció d’elles s’ha triplicat ja que hi ha una gran demanda.

Des de fa més de 10 anys els guionistes de sèries ja no busquen només melodrames per omplir l’espai en la programació televisiva si no que busquen originalitat en les seves històries: tenim un doctor amb mal caràcter però capaç de diagnosticar enfermats molt rares, una neoyorquina que escriu columnes sobre el sexe en un diari, una illa amb naufragats, un assassí en sèrie que mata només els dolents passant i també una empresa publicitària dels anys 50 on governen els homes.

Totes aquestes sèries tenen un nou efecte en els espectadors, ja no busquen que aquests riguin o plorin sinó que es busca que pensin i es plantegin preguntes. És bo un home que de dia és un investigador i de nit un assesí en sèrie? Ens pot caure bé un metge amb un caràcter tant descarat com House? O, de part de quin personatge de Lost estàs?

Totes aquestes preguntes ens les fem perquè els personatges d’aquestes sèries tenen quelcom en comú, són rodons. Són personatges que des de la primera temporada a l’última evolucionen, i això és així perquè els guionistes utilitzen arguments més semblants a les pel·lícules que no pas les sèries conegudes fins fa un temps. Aquests programes de televisió s’han convertit en les noves pel·lícules del segle XXI. Ja no les veïem com unes sèries cutres que mirem mentre dinem o sopem, si no que ens enganxem a elles i no ens volem perdre cap detall. Fins i tot tenen més nom que moltes les pel·lícules perquè poden aprofundir més, ja que, una pel·lícula dura més o menys dues hores, però una sèrie depèn de les temporades que tingui poden arribar a tenir més de cent hores.

Fins fa uns anys, molts dels actors que treballaven en televisió no estaven molt ben considerats. Però ara els actors més prestigiosos com Dustin Hoffman, Tim Roth o Alec Baldwin es barallen per sortir a les sèries. No només són minisèries que duren una temporada sinó que també hi ha sèries amb més temporades. Com per exemple el cas de True Blood, una sèrie sobre vampirs on treballa una estrella de Hollywood com Ana Paquin, Pícara en X-men, que amb només 10 anys va guanyar el seu primer Oscar.

El presitgi que es crea en aquestes sèries gràcies a l’argument i als actors que en elles apareixen fa que els espectadors destitgem veure’n més i, ara per ara, n’ hi ha tantes de bones que no donem a l’abast. Marta Gràcia és una estudiant de Filologia Anglesa de 22 anys que ara mateix segueix 8 sèries. Ens explica que pràcticament veu un capítol per dia de diferents sèries com per exemple: House, How I met Your Mother, Glee, True Blood, Dexter, Mad Men, The Office i Bones. M’explica que, tot i que no tinguin res a veure les unes amb les altres, totes l’han enganxat i li encanten. Jo li pregunto per Glee, una sèrie que fa només una temporada que està en marxa i ja ha tingut un èxit descomunal. Cap al gener del 2009 va sortir el capítol pilot de Glee, va ser una proba que van fer i, que si tenia èxit al cap d’uns mesos, sortiria el següent capítul. Doncs bé, va ser tant gran l’èxit que va tenir aquest primer capítol, que es van començar a crear milers de “foros”. La sèrie parla sobre uns “freaks” d’un institut que s’uneixen a un club per cantar i treure tot el seu potencial. Aquests adolescents, tot i no ser increíblement guapos ni els més populars, quan canten tenen molta força i passen de ser “freaks” a ser les estrelles. La Marta diu que per una vegada a la vida no és una sèrie on els populars són els millors si no que donen oportunitat als marginats. Això és un clar exemple dels nous canvis que s’han produït als guions, les sèries han fet un gir a la truita impressionant. L’ètica es qüestiona en molts casos, i en tots, l’argument es va intensificant. Ja no és el superheroi qui salva el món, sinó l’antagonista d’aquest.

I de les sèries de Hollywood s’han derivat les sèries espanyoles, tot inspirant-se en les americanes. Una de les productores que més s’ha inspirat és Diagonal TV! Una productora que ha tingut un gran èxit amb sèries com La Señora, Ventdelplà o 90 60 90.  Després una altre sèrie amb èxit tot i no ser d’aquesta produtora és El Internado, una sèrie que s’emet a Antena 3 i que ha estat molt ben aclamada durant els últims 3 anys. També podem parlar de Física o Química, tot i que no està tant ben valorada, recrea l’adolescència espanyola d’avuí en dia. Sèries com aquestes fan que les sèries espanyoles comencin a crèixer i també a ser més conegudes.

Joan Bas

En definitiva, l’impacte creat per les sèries en general ens ha afectat a tots, és gairebé impossible que no hi hagi ningú que no en segueixi cap, sigui americana, espanyola… Des de l’impacte que van crear als anys 50, i que més tard van començar a caure, ara han resorgit de les cendres com un fènix i s’obren pas en la televisió, posant-se en primera fila i creant més interès que qualsevol altra pel·lícula, com per exemple Lost, una sèrie que ha creat un impacte tan bestial que es parla a tot arreu i, fins i tot a Barcelona hi ha un bar en honor a aquesta brillant sèrie americana.

Esperem que es siguin creant sèries bones i que les que ja existeixin segueixin tinguent tant d’èxit.

JÚLIA VALLS TORREJÓN

Advertisements
One Comment leave one →
  1. Montse permalink
    Març 10, 2010 9:34 am

    Hola Nois! Bona feina feta! Sort!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: